Al llarg de l´obra de Guimerà semblen coexistir diferents registres de llengua. Del llenguatge ampul.lós i retòric d´algunes de les seves tragèdies passa a una expressió directa i popular en drames com Maria Rosa.
A Maria Rosa hi ha una síntesi brillant entre el registre col.loquial del poble i una explotació poètica del llenguatge, plena de símbols i sentits metafòrics. Com ja hem exposat a propòsit d´algun altre aspecte convé recordar que existeix una correspondència entre la poesia i el teatre de Guimerà. Per tant, no ens ha de sorprendre la força d´un llenguatge ple d´imatges expressives d´alt nivell poètic.
Guimerà encertà a fixar un model de llengua que resulta versemblant per l´ús de modismes extrets de la parla popular, però que evita localismes que podrien situar de manera massa directa els personatges a alguna zona concreta del país. Així, tot i que sabem l´origen d´alguns personatges (Tomasa/Quirze- Reus/Tarragona; Badori: Segarra) el seu registre lingüístic no els distingeix dels altres.
Els diàlegs són d´una gran agilitat ja que l´autor aconsegueix una recreació força autèntica del discurs oral gràcies a l´ús d´onomatopeies, refranys, reiteracions, exclamacions.
En els parlaments més extensos podem observar la capacitat descriptiva del llenguatge de Guimerà. Per exemple, quan Maria Rosa narra com va conèixer l´Andreu a la verema, l´exposició minuciosa dels fets es construeix amb un lèxic ric i concís.
Caldria també observar que a l´obra apareixen alguns castellanismes usuals a l´època i altres formes gramaticals considerades avui incorrectes, aquest fet es deu al període de desgavell lingüístic que es vivia quan Guimerà va escriure l´obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada