Model de comentari Maria Rosa

Possible contextualització:

Aquesta escena pertany al primer acte de Maria Rosa, un dels drames de més èxit d´Àngel Guimerà. L´autor, que quan s´inicià en el gènere teatral, ja era un reconegut poeta, rebé de María Guerrero l´encàrrec de fer l´obra l´estiu de 1892. Maria Rosa va contribuir, sens dubte, al lluiment personal de l´actriu i, d´altra banda obrí les portes a Guimerà al ressó i divulgació internacionals. El drama s´inscriu plenament dins de l´òrbita del romanticisme: els protagonistes viuen situacions extremes i el seu final és absolutament tràgic; no obstant, també participa d´un altre moviment - el realisme - en quant ve a retratar una problemàtica social amb fidelitat i versemblança: la d´uns treballadors de carretera que no cobren el seu sou.

Estructura:

Maria Rosa presenta una estructura molt convencional: tres actes que desenvolupen respectivament el plantejament, el nus i el desenllaç. En aquest cas ens situem al primer acte, concretament en el punt més àlgid de tensió dramàtica: Maria Rosa coneix a través d´una carta la mort de l´Andreu. L´escena s´inicia amb un cert desconcert, no saben ben bé a qui va adreçada la carta, fins i tot es produeix algun moment còmic quan semblen incapaços d´obrir-la sense estripar-la... Aquest és un fet- l´alternança entre moments còmics i moments tràgics- que es reitera al llarg de l´obra i aquest fragment n´és un bon exemple. Finalment, Maria Rosa té la carta a les seves mans i la llegeix ...

Tema:

La temàtica de l´obra és amorosa. Maria Rosa planteja un amor passional, d´atracció fonamentalment sexual que conduirà els seus protagonistes a un final obligatòriament tràgic. En aquesta escena l´entramat temàtic arriba al seu punt més culminant:la passió està a punt de desfermar-se i ... Ara bé, en aquest fragment el tema que centra l´acció n´es un altre, es tracta d´un tema secundari a l´obra i que és .....

Elements simbòlics:

Guimerà forneix l´obra d´un bon nombre d´elements simbòlics, molts d´ells de referència animalística, d´altres provinents de la tradició religiosa com és el cas de la sang i el vi, però en aquest cas l´autor se serveix d´un objecte que ha estat símbol de llibertat al llarg de la tradició literària universal: la clau. La clau representa per a Maria Rosa el pas cap a una nova vida, significa deixar enrera una situació que la martiritza i turmenta...

Personatges:

Els protagonistes de l´escena són en Quirze i la Tomasa, l´altra cara de la moneda de l´amor que representen Maria Rosa i Marçal. Es tracta d´una parella que s´estimen sense fer ostentació del sentimentalisme, sense fer

Espai:

Guimerà tria els espais de l´obra en funció de dos objectius bàsics: donar versemblança al context socioeconòmic de l´obra i, en segon lloc dotar d´un fort simbolisme a l´espai on es desenvolupa el tercer acte. En aquest fragment, l´acció se situa a casa de la Tomasa i en Quirze. L´adjectiu que més s´ofereix per descriure aquest espai és "pobre". És força evident que si Guimerà volia fer un retrat realista del drama social d´uns treballadors que patien seriosos problemes econòmics, el seu espai vital havia de ser necessàriament pobre, miserable i gris.

Temps:

Guimerà no presenta un únic tractament del temps en l´obra. Aquesta escena té especial significació en aquest sentit perquè ofereix exemples dels diferents mecanismes que utilitza l´autor per fer avançar l´acció. En primer lloc, podem veure com en Gepa sembla anticipar-se al desenllaç de l´obra amb un parlament clarament premonitori. D´altra banda, també hi trobem un clar exemple del que seria una regressió en el temps. Atès que l´acció representada i l´acció global de la història no coincideixen, Guimerà explica aquests buits no representats a través de parlaments de personatges que recorden com van anar les coses. Finalment, podem observar que l´acció avança seguint un ordre lineal i lògic...

Llenguatge:

El llenguatge de l´obra reflecteix força bé el parlar d´una classe popular i treballadora de la qual formen part els personatges del drama: expressions col.loquials, exclamacions, etc. També podem observar que es tracta d´una llengua no depurada del tot de castellanismes i formes avui dia no normatives. D´altra banda, el parlament del Marçal presenta certa poeticitat com podem comprovar amb imatges tan expressives com ara ...

Conclusió:

...

NOTA: Recordeu que heu d´exemplificar-sempre que sigui possible- a través del text les característiques que heu anat comentat.

Àngel Guimerà

http://

Maria Rosa i el teatre de la seva època

Maria Rosa manté nombrosos punt de contacte amb altres obres teatrals de l´època d´autors com Benito Pérez Galdós, el mateix Echegaray, Leopoldo Alas "Clarín" o Joaquín Dicenta. En aquells anys proliferen un munt d´obres teatrals que tenen per títol antropònims, majoritàriament femenins: La Dolores, María del Carmen, Teresa i Juan José, són una mostra d´aquests drames centrats en el tractament de la individualitat enfrontada al medi.

Entre Teresa de Clarín i Juan José de Dicenta i Maria Rosa hi ha nombroses coincidències: l´analfabetisme, l´orfenesa, la recreació d´ambients miserables, la construcció d´un triangle amorós com a recurs per a la creació de la tensió dramàtica en són alguns exemples. A més, a Juan José les coincidències amb l´obra de Guimerà encara són més notables: l´origen incert d´alguns personatges, la mitificació de l´amor maternal, l´enfrontament de l´obrer amb el capatàs, l´assassinat, l´utilització d´una carta com a recurs, la presó, etc.

En l´àmbit internacional també podem parlar d´alguna connexió de Maria Rosa amb altres obres. Concretament ens referim a la relació que es pot establir entre Maria Rosa i Casa de nines, d´Henrik Ibsen.
Les dues heroïnes - Maria Rosa i Nora- presenten força similituds, malgrat que els plantejaments de l´autor norueg siguin bastant més moderns. La sortida guimeraniana és absolutament més romàntica: el sacrifici individual.

Comentari de textos poètics

esq.comentaripoesia

Maria Rosa. El llenguatge

Al llarg de l´obra de Guimerà semblen coexistir diferents registres de llengua. Del llenguatge ampul.lós i retòric d´algunes de les seves tragèdies passa a una expressió directa i popular en drames com Maria Rosa.
A Maria Rosa hi ha una síntesi brillant entre el registre col.loquial del poble i una explotació poètica del llenguatge, plena de símbols i sentits metafòrics. Com ja hem exposat a propòsit d´algun altre aspecte convé recordar que existeix una correspondència entre la poesia i el teatre de Guimerà. Per tant, no ens ha de sorprendre la força d´un llenguatge ple d´imatges expressives d´alt nivell poètic.
Guimerà encertà a fixar un model de llengua que resulta versemblant per l´ús de modismes extrets de la parla popular, però que evita localismes que podrien situar de manera massa directa els personatges a alguna zona concreta del país. Així, tot i que sabem l´origen d´alguns personatges (Tomasa/Quirze- Reus/Tarragona; Badori: Segarra) el seu registre lingüístic no els distingeix dels altres.
Els diàlegs són d´una gran agilitat ja que l´autor aconsegueix una recreació força autèntica del discurs oral gràcies a l´ús d´onomatopeies, refranys, reiteracions, exclamacions.
En els parlaments més extensos podem observar la capacitat descriptiva del llenguatge de Guimerà. Per exemple, quan Maria Rosa narra com va conèixer l´Andreu a la verema, l´exposició minuciosa dels fets es construeix amb un lèxic ric i concís.
Caldria també observar que a l´obra apareixen alguns castellanismes usuals a l´època i altres formes gramaticals considerades avui incorrectes, aquest fet es deu al període de desgavell lingüístic que es vivia quan Guimerà va escriure l´obra.

Maria Rosa. Personatges

Un dels aspectes més ben valorats per la crítica fou la presentació de les formes de vida i de comportament de les classes treballadores.

Pel que fa al tractament dels personatges hauríem d´establir una distinció entre els personatges principals o centrals i els secundaris.


Personatges centrals:


Maria Rosa: És l´únic dels personatges de l´obra que sap de lletra, que no és una analfabeta. Aquest fet la singularitza i fa més versemblant el conflicte que sent. El seu personatge és d´una gran complexitat psicològica i es construeix a través de la suma de tres elements essencials:

a) la fidelitat cap al seu marit (es troba en qualsevol racó de l´obra: "quan me l´estimava, me l´estimo")

b) la nova passió amorosa que se li desperta per en Marçal. Aquest element entra en conflicte amb el primer i és la base principal del drama que viu el personatge. Quan Maria Rosa comença a descobrir que pot estar enamorada d´un altre home, no ho vol admetre, se sent culpable ("sóc una mala dona") i es martiritza. No pot suportar el sentiment de culpa que li genera el fet de trair la memòria de l´Andreu. Aquesta atracció és clarament sexual i contrasta amb l´amor maternal que manifesta en parlar de l´Andreu.

c) les ganes i la set de venjança donen un caràcter tràgic al personatge, és una idea que apareix ja al primer acte i que actua com a element premonitori. ("Oh, si jo trobes l´assassí")


Marçal: és l´antagonista de l´Andreu. És un home víctima de la seva passió. Supedita tota la seva vida i totes les seves actuacions al seu únic objectiu: aconseguir que la Maria Rosa sigui seva. La seva passió és eminentment eròtica i es posa de manifest en vàries ocasions, recordeu quan s´imagina que és dins de la camisa que la Maria Rosa renta. Com en moltes altres ocasions en l´obra de Guimerà, la passió i l´amor és manifesten de manera masoquista (cobrint-ho de bromera, pegant-hi fort a sobre, escorrent-ho...).Marçal també és caracteritzat per altres elements, tots ells negatius: es creu millor que els altres, és una mena de fatxenda, creu que pot aconseguir tot allò que vol, la seva passió l´ha portat a la beguda i aquesta afició serà la seva perdició. Recordeu que deixa de beure quan té via lliure per seduir la Maria Rosa i que el fet que begui serà el motor desencadenant de l´acció final.


Andreu: no surt a cap escena, però és una presència d´entitat suficient perquè plani damunt dels altres dos protagonistes. Actua a través dels objectes: la carta de la presó, la brusa que la Maria Rosa troba en un racó de l´armari, el vi que té barrejat la seva sang, etc., i també mitjançant els altres personatges, sobretot a través d´en Gepa i en Badori que propicien l´aparició de la veritat.

Personatges secundaris:

Guimerà enriqueix i matisa els personatges secundaris donant-los certes qualitats que ens els fan més atractius. A vegades amb un sol gest, amb una sola frase, intuim d´aquests personatges tota una història. Aquest enriquiment sovint ens arriba a través de la via del sentimentalisme: recordem per exemple quan en Gepa explica per quin motiu l´anomenen així.

La parella Quirze i Tomasa:el primer que caldria preguntar-nos és si realment aquest parell s´haurien de considerar personatges secundaris o no. Bona part de l´acció de l´obra passa a casa d´ells o al voltant d´ells. D´altra banda, i aquest fet sí que és realment important, representen l´altra cara de la moneda de l´amor que representen Maria Rosa i Marçal. I és aquest contrast entre un amor passional i un amor més domèstic i popular un element essencial del tramat temàtic de l´obra. Per tant hauríem de concloure que tot i no ser protagonistes, no els podem considerar personatges secundaris.

És una parella que transmet frescor i veracitat, els diàlegs que protagonitzen són dinàmics i donen un contrapunt humorístic a l´obra. Són la típica parella que no paren de barallar-se i esbatussar-se però que en el fons s´estimen. Com ja hem avançat, són la rèplica de l´altra parella (Maria Rosa/Marçal), enfront d´una parella tràgica i extraordinària, una parella normal i possible, sense grans enamoraments. Tomasa és una dona forta, que va per feina, que sap el que vol, que no s´entreté amb sentimentalismes, però això no vol dir que no tingui sentiments. Una cosa és no fer ostentació dels sentiments i una altra de ben diferent és no tenir-ne. Sovint critica Maria Rosa perquè no treballa prou, però quan la veu patir l´ajuda. També fa broma sovint del seu amor cap al Quirze i del seu matrimoni, però quan es posa seriosa ho té força clar: un home i prou. La insinuació a partir d´un petit flash (bressol) del fet que no poden tenir fills i la frustació que això els provoca ens humanitza aquests personatges. L´amor de Quirze cap a la seva germana i el record que li porta de la mare serien altres exemples d´aquests trets que ens fan més atractius els personatges secundaris.

Gepa:és el personatge de més edat, per això mateix sembla que Guimerà l´hagi volgut fer el més savi, el més lúcid. Com diu Marçal és "el jutge vigilant", sospita des de bon començament de com han anat les coses i amb les seves intervencions plenes d´ironies i d´indirectes punyents predisposa al propi Marçal i també al públic a actuar i a sentir d´una determinada manera. Gepa se´ns humanitza a través del seu drama familiar-la mort del seu fill- i de l´actitud paternalista que adopta amb en Badori. Al final de l´obra també té un paper actiu ja que és fonamental la seva aportació a l´hora d´emborratxar en Marçal.

Badori:com Gepa, s´oposarà a les intencions de Marçal, aquest,però per un altre motiu: l´amor cap a la Maria Rosa. Badori ve a ocupar, en part, el lloc de l´Andreu pel fet d´haver-lo conegut al mas on treballaven, pel fet de ser una bona persona, etc. En la seva venjança personal contra Marçal es comportarà com si fos l´instrument de l´Andreu, recordeu que és en Badori que regala als nuvis el vi - fruit de la verema en què Maria Rosa i Andreu es conegueren- que serà la perdició del Marçal.

Calau:és el personatge menys definit de l´obra, el més esquemàtic. També suposa un contrapunt humorístic. (tema del matrimoni)